El xàfec a quarts de set del matí, d'aquells forts.
Però això no fa ni pessigolles a la determinació familiar de fer l'excursió prevista a Montserrat. Ja ens hi haviem trobat alguna altra vegada. No passa res! Som-hi!
No retoquen ni l'horari! A quarts de vuit al Roc Balnc, plovent, per agafar el cremallera a quarts de nou, plovent i començar a caminar a les nou, espurnejant.
Però amics, quin encert!, l'excursió estraordinària. Ja no va ploure més. Alguna ullada de sol. Molt bona companyia i el record d'uns paratges singulars i el descobriment d'altres ben especials.
Ermites, moltes, totes no, però gairebé. St Miquel i St Joan conegudes. St. Onofre i Sta. Magdalena i el pas que les comunica tallat a la roca, amb baranes i l'escala de Jacob, descoberta molt interessant, St Jeroni coneguda, Sta. Anna enrunada però interessant, Sta. Creu i St. Dimas, després d'un "mal pas", espectaculars, per acabar a la coneguda de St. Benet. Que bé.
De Sant Benet al Monestir pel camí de les escales amb el pas dels francesos.
Acabem la caminada a l'hora prevista, a les tres del migdia, i a la plaça del Monestir trobada amb la resta de família, el Jaume i l'Angels i nebots amb la canalla, una passada, com es diu ara.
Després d'haver menjat una mica anem els cinc germans "petits" a visitar el Pare Pere que fent gala d'una lucidesa admirable per la seva edat, ens explica històries de la seva vida i de la seva salut en una atmosfera de pau i tranqulitat ben pròpia d'un Monestir.
Tot plegat un dia ben rodò per recordar i per repetir.
Francesc Puig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada